Memòries I.: De l'esperança a la desfeta (1920-1939)

Portada
Grup 62, 18 de gen. 2010 - 520 pàgines
"El 14 d'abril de 1920 vaig néixer a Cervera ... Em batejaren el 27 d'abril següent, festa de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya. Vaig fer la primera comunió a la parròquia de Sant Antoni, també de Cervera, el 8 de setembre de 1927, diada de les marededéus trobades, i, per tant, també de la de Montserrat. Onze anys després del meu naixement, dia per dia, el 14 d'abril de 1931, Francesc Macià proclamà la República Catalana. A partir d'aquest fet, quan he hagut de dir la data del meu naixement, sovint he sentit comentar: "Ah, el dia de la proclamació de la República. Havies de ser republicà...". I quan he hagut de facilitar la del meu bateig i la de la meva primera comunió, el comentari ha estat: "Havies de ser montserratí, per força..." I, certament, durant la meva ja llarga vida, he estat sempre republicà -de la República Catalana!- i montserratí." Amb la claredat de judici que el caracteritza i des de la perspectiva privilegiada d'experimentat historiador, en aquestes Memòries. De l'esperança a la desfeta (1920-1939) Josep Benet fa un repàs dels anys d'infantesa i aprenentatge: des de la seva Cervera natal fins a l'entrada a l'escolania de Montserrat i el pas per l'acadèmia Ramon Llull de Barcelona. Són els anys, de 1920 a 1936, de formació d'un dels més reconeguts intel·lectuals catalans contemporanis i de gran esperances personals i col·lectives. Esperances, però, que aviat es veuen truncades per l'esclat traumàtic de la Guerra Civil en la qual Benet es veu directament implicat: al dolor per l'assassinat d'alguns dels seus mestres seguirà la crida cap al front amb la lleva del "biberó" fins que arribi la derrota.

Sobre l'autor (2010)

Josep Benet i Morell (Cervera, 1920-Barcelona, 2008) va compaginar la seva tasca com a historiador amb la militància política. Des de molt jove es va afegir als moviments que van lluitar per la democràcia i la identitat nacional de Catalunya. Va exercir com a advocat durant molts anys, tot defensant persones i institucions que treballaven per la democràcia, sempre en paral·lel a la seva activitat cívica, fins que el 1979 va decidir dedicar-se de ple a la política. Va ser senador (president de l'Entesa dels Catalans), diputat del Parlament de Catalunya i membre de diverses comissions que ajudaren al restabliment de la democràcia, com la de l'Estatut de Catalunya. Com a historiador, és autor d'uns quants llibres essencials de la historiografia catalana: Maragall i la Setmana Tràgica (1963), Barcelona a mitjan segle XIX (en col·laboració amb Casimir Martí, 1976), Catalunya sota el règim franquista (1973), Exili i mort del President Companys (1990) i L'intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya (1995). L'any 1996 li va ser atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Informació bibliogràfica